Vaig conèixer una noia a la xarxa. Em va veure al web i es va posar en contacte amb mi. Em va semblar simpàtica i a la foto se la veia atractiva. Vaig mirar la seva descripció. Si no mentia, podia tenir un bon cos.
Vam xatejar a estones durant dos o tres dies. Vam parlar una mica de tot, especialment de la seva feina i la meva no-feina. Em va explicar que és advocada i que treballa en una empresa del sector alimentari ocupant-se dels contractes de distribució amb grans superfícies i coses semblants. Això, d’entrada no em va semblar gaire apassionant. No li ho vaig dir, clar. Igualment, de seguida em va explicar que, després d’algunes feines més interessants i amb projecció però massa estressants, i de passar per moments personals difícils, havia optat per la tranquil·litat que li donava aquesta feina amb un sou raonable tot i que no l’omplís gaire. Ella ja tenia altres coses a la vida que l’omplissin i amb què sentir-se realitzada. Realment em va donar la impressió de ser una noia culta i amb inquietuds. Es va interessar molt pel meu món i això és d’agrair perquè tampoc és gaire habitual.
Finalment vam quedar per fer una birra pel seu barri, prop del Born. No vam estar gaire més d’una hora perquè jo tenia coses a fer però, aquella estona va estar prou bé. Vam seguir xerrant de tot, de les nostres relacions acabades i de la meva experiència a la web de contactes. Quan va tocar parlar de la seva experiència em va dir que jo era el primer noi del web amb qui quedava.
Em resultava atractiva i sense dir-li-ho vaig intentar que se n’adonés. Ella no em donava massa pistes i pel seu posat, a estones em semblava que sí, però només a estones.
La seva manera de seure darrere meu a la moto quan la duia al lloc on ella havia quedat per sopar semblava dir-me que sí. El cas és que ens vam dir adéu amb dos petons a la galta d’aquells que freguen comissura però sense cap evidència de desig mutu.
Van seguir un parell d’intents frustrats de veure’ns perquè quan podia l’un, no podia l’altre.
Finalment vam quedar un segon cop i vem seure a fer unes birres a una terrassa del passeig del Born. Em va explicar que portava un temps que no estava bé. Ni a la feina, ni personalment. Li vaig dir que els cops que haviem xatejat li havia notat uns canvis d’humor una mica sobtats que m’havien estranyat i que la veia una mica inestable. Em va donar la raó i tot seguit em va confessar que m’havia mentit i que jo era el tercer noi del web amb qui quedava. Els altres dos, havien estat amants seus però ja no ho eren. Ara en tenia un altre que havia conegut una nit de copes. De fet, ara que estava amb mi, havia de ser amb ell però em va dir de quedar perquè ahir es van discutir. Tot això li va servir per dir-me que havia decidit no fer sexe amb cap home fins el 2009. Quan li vaig preguntar el motiu de tal decisió em va dir que els darrers mesos s’havia comportat d’aquella manera estranya en què ho fan de vegades algunes noies, és dir, buscant parella. Això equival a penjar l’etiqueta “possible home de la meva vida” a qualsevol home que passa pel seu llit de manera satisfactòria un parell de cops. Això la va dur a canviar l’etiqueta diàriament, d’un individu a un altre, tot el temps que mantenia dos o tres amants simultanis. Li vaig aclarir, per si de cas li passava pel cas dur-me al seu llit, que no havia de penjar-me l’etiqueta. No em vaig poder estar de dir-li en broma que tampoc sabia si m’atreviria a ficar-me al seu llit, donada la seva inestabilitat. I si tenia un punxó per gel sota el llit? Li va fer gràcia.
Això va donar pas a una intensa conversa sobre la necessitat d’estar en parella i la recerca de l’amor. Em va confessar que ella ho trobava a faltar però després d’algunes reflexions meves va admetre que la seva no era la millor estratègia i que és cert que l’amor i la parella no es busquen sino que es troben. I que sí, que si l’amor li havia de tornar a arribar, fent la vida normal que fa qualsevol soltera de trenta anys, d’entre tots els amants que tastés ja en sortiria algun que s’enamorés d’ella i ella d’ell.
Se’m va acudir preguntar-li què esperava de mi el primer cop que vem quedar. Va respondre que en principi, afegir-me a la llista d’amants. Això era abans de prendre la gran determinació que malgrat tot el que acabàvem de parlar, en principi pensava mantenir. Fins el 2009.
Acte seguit em va convidar a sopar a casa seva, Tenia truita de patates, em va dir. Això sí. Em va aclarir que sopar i prou. Que no n’esperés res. No em creia un borrall però li vaig dir que d’acord.
Vam passar per un paqui a comprar una ampolla d’Ermita d’Espiells i vam anar a casa seva.
Va posar música i ens vem posar a sopar, xerrant de teatre, del mètode, dels actors... Crec que en cap moment vem deixar de flirtejar.
Quan li vaig que la truita era molt bona va haver d’admetre que l’havia feta la seva àvia perquè ella no en sabia ni li agradava gens cuinar.
A mig sopar va voler posar a prova les meves dots actorals i mentre canviava el cd i posava The show must go on dels Queen em va dir: interpreta’m aquest sentiment. Collons -vaig pensar-, anem forts.
Quan havien sonat uns trenta segons de la cançó em van saltar les primeres llàgrimes sentint que em quedava poc temps de vida. Quan començava a veure imatges de la meva gent i estava punt de somriure perquè ells seguirien aquí passant-ho bé i podrien continuar amb les seves entremaliadures, les seves festes, les seves manies, i tot allò d’ells que m’agrada o em fa gràcia, la tia em talla en sec i em diu: No! No m’estàs transmetent la força que transmet aquesta cançó. Filla de puta! –vaig pensar-, estava en ple “colocón”!. No porto ni dos minuts de cançó! Això té un procés! –li vaig dir-. Malgrat tot el que haviem parlat abans, què havia d’entendre, aquesta de processos emocionals, de superposició de capes ni de res de res. Vols força? –pensava, jo- Posa’t de quatre potes i veuràs amb quina força empenyo!
Com que jo havia actuat per a ella, li vaig demanar que ella ho fes per a mi. S’hi va avenir, però ella no tenia res d’actriu. Ella sabia ballar.
-Em faràs un striptease? –vaig preguntar. Em va respondre que no es treuria ni una peça de roba. Mentre ho negociàvem, ella estava canviant la música i sense venir a tomb, em vaig aixecar, vaig caminar cap a ella i em vaig llançar als seus llavis. Cap resistència. Les nostres llengües es van tocar. En una postura tirant a incòmoda, tot sigui dit, ens vam morrejar i abraçar una bona estona, amb tímids tocaments. Quan la meva mà esquerra s’aproximava a la tanca dels seus sostens em va aturar: -No, jo no volia això.
-Ah! D’acord.
Em va tornar a petonejar una bona estona. Jo pensava que aquest joc del “vull però faig veure que no” ja havia quedat en desús. Però estava constatant que no. Mai no he entès a què treu cap voler fer-te creure que ella no volia i que tu l’has seduïda amb males arts contra la seva voluntat. Una manera de sentir-se menys bruta? No ho sé, però no s’ho creu ningú, això.
Vaig voler fer un glop de vi però ens l’havíem pulit.
-Per què no baixes al paqui a comprar un parell de cerveses? –va dir.
-D’acord.
Va posar una cara de recel quan va veure que prenia les claus de casa que eren posades al pany.
-Així no he de trucar –vaig dir.
-No et fugaràs, oi?
-M’ho pensaré.
Vaig trobar de seguida l’establiment que ella m’havia indicat, just a l’esquena de casa seva, al carrer Portal Nou. Je estava evocant el poc afortunat gust de les cerveses en llauna quan vaig veure dins la nevera –oh, miracle!- cerveses en ampolla de vidre. Moritz en vidre!
En vaig agafar dues –a preu de bar- i vaig tornar de seguida.
Tan aviat com vaig haver tornat i obert les birres, va canviar el cd i va posar la clàssica You can leave your hat on. Va començar a ballar de manera insinuant, aixecant-se acuradament la samarreta per lluir aquell ventre d’atleta sense un gram de greix i va continuar de manera més aviat marrana. Ja m’agradava. Quan va acabar el ball vaig començar el segon assalt. Ens vam tornar a petonejar i, aprofitant que els texans li eren una mica balders, vaig deixar que la meva mà esquerra que li acariciava l’esquena, s’hi introduís per comprovar si aquell cul era allò que prometia ser només a vista. I ho era! Durant una bona estona tot fluïa normalment fins que, de cop va adoptar una actitud d’ofesa perquè li estava fotent mà al cul.
-No puc?
-Noooooo!
-Com vulguis.
Va tornar a tapar-me la boca amb la seva. La seva llengua no es volia aturar i m’abraçava, m’acaronava el clatell i m’engrapava el cul. Al cap de poca estona es va aturar en sec. Recordo que en aquell moment vaig pensar que amb aquest joc ens hi podiem passar la nit.
La vaig dur al sofà, vem seure i em vaig encendre una cigarreta. Després de fer uns bons glops de cervesa li vaig plantejar la qüestió directament: a què estàvem jugant? Va respondre de forma vaga, inconcreta, que sí però no, que ja m’havia dit que fins el 2009, que no que sí, però que ja era tard i havia de matinar i necessitava dormir o demà estaria morta...
-D’acord. Doncs així, marxo i et deixo dormir. Ens veiem un altre dia.
Vaig recollir les meves coses, li vaig dir adéu i me’n vaig anar.
Encara no havia arribat a la moto que em va sonar el telèfon. Quí cony truca a la una de la matinada? No em puc creure que sigui ella! Vaig treure el mòbil de la butxaca i efectivament, era ella.
-Hola. Què passa? M’he deixat res?
-Que t’has enfadat?
-No. M’has dit que necessitaves dormir i he marxat. Això és tot.
-Per què no passes pel paqui a comprar una cervesa i tornes?
-Ho dius de debò?
-Sí.
Vaig decidir seguir-li el joc. A veure fins on era capaç d’arribar.
-D’acord. Ara vinc.
Vaig enfilar el camí del paqui preguntant-me què impulsava aquella noia a voler jugar amb mi d’aquella manera i vaig donar-me respostes contraposades. Estava bona i el meu desig m’empenyia a creure que senzillament estava portant al límit un joc de seducció i que tenia la sana intenció d’acabar follant-se’m. El meu jo racional em deia que la pobra xicota estava realment com un llum.
Per sort, el paqui ja havia tancat. Això m’estalviava de seguir bevent cervesa perquè no em venia gens de gust.
Vaig arribar a casa seva i vaig trucar a l’intèrfon. Va obrir sense dir res i vaig pujar l‘escala. La porta del pis era tancada. Vaig trucar al timbre i va trigar una estona a obrir. Quan ho va fer, vaig percebre canvis en l’escenari: Havia apagat el llum del menjador i l’equip de música. Se sentia música sonant a l’ordinador del seu dormitori que era l’única cambra on hi havia llum. Ella havia canviat els texans i la samarreta per un pijama de cotó amb aspecte còmode i molt poc sexi. Això sí, d’esquena es seguia apreciant un cul de mossegada.
Li vaig dir que no teníem birra, la vaig seguir a l’habitació i em vaig descalçar.
Assegut al seu llit observava com ella seguia exercint de dj canviant contínuament la música, ara al seu ordinador. La tenia d’esquena a mi, molt a prop, el seu cul davant la meva cara i no em vaig estar d’estirar-li avall els pantalons, deixant a l’aire la meitat del seu cul rodó, sense calces.
-No! Què fas? –va dir, oferint una resistència tan lleu que no vaig tenir problemes per clavar-li una queixalada a la natja dreta. Ni tan sols es girà.
Em vaig posar dret i, arrambant-me a la seva esquena la vaig abraçar per la cintura. Mentre li petonejava el clatell i la vora de l’orella vaig desplaçar una mà cap els seus pits.
-Dorms sense calces i amb sostenidors?
En aquell moment es va girar de cara a mi.
-Clar –va dir en mig d’una riallada.
-Què vol dir clar? Quina cosa més incòmoda!
No em va deixar seguir parlant. Em va abraçar i em va tornar a morrejar. Ara li agafava una natja amb cada mà i ella no es queixava. Després d’una estona es va desenganxar de la meva boca i em va dir que havia d’anar al lavabo.
-Quan surtis tu, hi vaig jo.
Quan va ser el meu torn, mentre pixava vaig veure a terra, al costat de la tassa, uns sostenidors que no hi eren l’altre cop que hi havia anat.
Vaig tornar a l’habitació i la vaig trobar ficada dins el llit, a mig tapar. Em vaig ajeure al seu costat i mentre ens tornàvem a petonejar vaig intentar fer pujar la peça de dalt del seu pijama. Ella la va estirar avall tot dient que li feia vergonya.
-Què et fa vergonya?
-Els tinc petits.
-Els pits?
-Sí.
-Per això no et treies els sostens?
-Sí
-No crec que que ho siguin tant.
-Que sí.
-En qualsevol cas, qui t’ha dit que m’agraden grans? M’agraden rodonets i segur que ho són.
-Són petits.
-Deixame’ls veure i ja t’ho diré jo si ho són. Te’ls vull veure i tocar. M’és igual si són petits. Jo tinc els ous petits.
-Au va! No m’ho crec.
-T’ho juro!
-A veure!
Jo estava de genolls damunt del llit, de cara a ella, amb un genoll a cada banda de les cames d’ella que jeia panxa enlaire amb el tronc mig incorporat sobre el capçal del llit. Això li oferia una visió perfecta quan em vaig descordar els pantalons i vaig abaixar-me els calçotets suficientment per fer visibles els meus genitals. No va parar gaire atenció al meus testicles, sino que més aviat es va fixar en la meva tremenda erecció.
-Collons! –va dir- Com vas! Sàpigues que no te la penso menjar. Tot i que ho faig molt bé.
-No en tinc cap dubte, que ho fas bé. Però tampoc esperava que ara ho fessis. Ara m’ensenyes els pits?
Ho va fer. Els vaig observar uns instants. Eren petits. Però preciosos. Amb uns mugrons de color de posta de sol, de poc diàmetre i un bon relleu, extremadament sensuals.
-M’encanten –vaig exclamar. I sense més paraules em vaig llençar a llepar-los.
Vam seguir una estona amb aquests jocs i poc a poc, em vaig anar desfent de tota la meva roba.
-Ens hauríem de posar a dormir –va dir.
-D’acord –vaig fer, i m’hi vaig posar bé.
Ella va fer el mateix gest.
-No apaguem la música i el llum? –dic jo.
Em va mirar, va somriure i em va tornar a petonejar.
En uns minuts, semblava que ella ja s’havia deixat anar i preferia abandonar-se al plaer que seguir amb el joc del sí però no. Vaig ficar una mà per dins dels seus pantalons, directe al seu sexe. Estava ben xopa. Els meus dits van començar a jugar amb el seus llavis i el clítoris mentre jo la petonejava i ella proferia uns gemecs tímids i espaiats. Vaig introduir dos dits a la recerca del seu punt g i, a jutgar pel canvi en els seus gemecs i pels seus moviments espasmòdics, l’havia trobat. Ara calia completar la feina amb la llengua. Volia veure aquell cony. Ensumar-lo. Llepar-lo.
Així que vaig començar la maniobra de canviar de posició i abaixar-li els pantalons, em va aturar.
-Què passa?
Va tornar amb el discurs que era tard, que havia de dormir, que fins el 2009, blablabla. Ara que sí que tenia clar que més valia deixar-ho córrer i que aquesta noia tenia un problema greu. Eren gairebé les dues de la matinada i em feia una mandra de no dir vestir-me, baixar a buscar la moto i tornar cap a casa. Vaig optar per no fer-me l’ofès, comportar-me com si tot fos la mar de normal i ser carinyós amb ella. Així és que vaig parar la música de l’ordinador, li vaig fer un petó i vaig dir:
-Doncs, vinga. Tens raó. A dormir, que és tard. Apago el llum?
-No. Ves-te’n.
-Em fas fora?
-Sí.
-Tia, és tardíssim. Dormim i ja està.
-Si et quedes no puc dormir.
-Com que no? Jo no et penso tocar més. A dormir i punt.
-Que no, que te’n vagis.
Per bé que ho vaig intentar, no vaig poder dissimular el meu enuig. S’estava passant un ou. No vaig voler allargar una discussió estèril. Al cap i a la fi, érem a casa seva i si no m’hi volia, me n’havia d’anar. En qualsevol cas, per mandra que em fes marxar, tampoc no en tenia ganes, de dormir amb aquella sonada. Li faltava una bona bullida.
Em vaig vestir tan de pressa com vaig poder i vaig anar a buscar les meves coses al menjador. Ella no deia res. Jo evitava mirar-la per no descarregar la meva ràbia dient-li qualsevol animalada que pogués encetar una discussió absurda on cadascú parla un llenguatge diferent.
Em vaig posar la jaqueta, em vaig ajupir per recollir el meu casc de terra i just quan m’incorporava vaig notar als ronyons un cop sec i fred que em va deixar immòbil. Només vaig poder girar una mica el cap a l’esquerra i vaig veure els seus ulls inexpressius, com si fossin de vidre. Vaig caure de genolls davant del sofà i en pocs segons, aquell fred intens a la meva ronyonada es va transformar en un contacte càlid i humit que em regalimava cul i cuixa avall. No recordo més. Em pregunto com devia desfer-se del meu cadàver.
