Ja era hora.
A la fi veig el sol i un cel blau de veritat, impecable.
A la fi ve de gust asseure’s a la plaça amb el llibre i un cafè amb gel i deixar-se acaronar per l’aire i el sol mentre van caient minuts i més minuts.
Començava a pensar que no arribaria mai aquest dia.
Avui ja s’ensuma el que vindrà aviat: l’ambient dels vespres a les terrasses de Gràcia, les noies amb poca roba, els balcons oberts, les primeres morenors de la pell, les poques ganes d’estar-se a casa, buscar la fresca passejant pels carrers del gòtic...
Ja se sap què passa amb la primavera i clar, a partir d’avui, les meves incessants ganes de cardar de les darreres setmanes creixeran exponencialment, però ara almenys estaran més justificades. No trobeu?
