divendres, 24 de desembre del 2010

Santes Pàsqües!


Sóc a l’oficina de l’Inem per reclamar que algú ha comès un error i m’han pagat la quarta part del que em tocava.

És plena a vessar de gent d’edats diverses i aspectes diferents que tenen una cosa en comú, que és justament el no tenir una cosa: feina. A alguns se’ls nota que fa temps que no treballen. D’altres encara porten la cara de no acabar-se de creure que els hagi pogut passar a ells.

Una noia que espera el seu torn rep una trucada. No sé si és una amiga o familiar però li diu Mercè. I ella li explica a la Mercè el tràfec que porta amb els dinars de Nadal i Sant Esteve perquè el Miquel (entenc que el seu marit) no vol anar a casa de sa germana perquè no suporta els pares del cunyat però clar, la que dóna la cara és ella perquè ell no es preocupa d’aquestes coses i clar, ella s’ha inventar excuses i al final es menjarà el merder de fer els dos dinars a casa i això vol dir dos dies seguits de feina i d’aguantar la sogra i …

Llegeixo al diari que l’alcalde Hereu ha decidit que les parades d’ocellaires de la Rambla, que es van reconvertir per la llei de protecció dels animals tot just fa un any, amb un cost de 240.000 euros ara s’han d’eliminar. Es veu que ara fan molta més nosa que fa un any. I els diners que va costar la reconversió i els que costarà fer-los fora? Anem sobrats!

Deixo de llegir perquè ja és el meu torn.

Quan surto passo per davant d’una botiga d’electrodomèstics i m’aturo davant de l’aparador. En una de les teles hi veig fins a tres anuncis seguits de perfums, set de joguines i divuit anuncis en total. Això, les nadales estridents lletra sense sentit que sonen a tot drap a la botiga del costat, i els llums nadalencs de disseny –dels quals, aquest any en tenim 8 quilòmetres nous al mòdic preu de dos milions d’euros-, em recorden que és Nadal i que tots som molt bones persones i sobretot molt feliços.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Premeditació :)


Quan has marxat he dormit una hora més sobre la teva olor al coixí. Fa una estona que m’he llevat amb el cap embotit. El cervell encara em va una mica lent i intento aclarir-me perquè he de fer coses i no tinc massa temps. Esmorzo escoltant Prince, com ahir quan follàvem damunt el terra fred de rajola.
He recordat que vem sentir arribar la veïna just després d’acabar i que va anar de ben poc que no “gaudeix” dels esgarips dels teus orgasmes amb l’inequívoc “hòstiaputa!!!!”. Se m’ha escapat un somriure… i una erecció.

Quan érem al bar vaig tenir la sensació que estaves pensant que ja n’hi havia prou de mojitos i de xerrameca. Que no ho volies deixar tot en mans de l’atzar i si passa, passa. Que havies vingut decicida a fotre’m un clau i ja estàvem perdent el temps.

La visió i el tacte del teu pubis acabat de rasurar feia poques hores em confirmaven les sospites: premeditació absoluta. M’encanta!

Ara sona Purple Rain.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Una rosa seca


Tinc una rosa seca. Abans del terratrèmol tenia un sentit posar-la a assecar i guardar-la. Ara ja no cal.
Demà la posaré a l’amanida i me la cruspiré. De fet, després del cataclisme alguna cosa em va esgarrapar per dins com si me n’hagués empassat les espines.
El destí és capriciós i de vegades fill de puta. I sobretot, tossut.

diumenge, 10 de gener del 2010

Escalfor




Tinc mocs. Tinc grip. Hauria de fer migdiada però no em ve de gust. La gata em mira i miola. No sé què vol. Té aigua i menjar. I ara no estic per jugar.
Escolto una cançó surrealista i malgrat la lletra incomprensible, em toca i em ve de gust seure davant la pantalla blanca i abocar-hi coses.
Em fa mandra aixecar-me a buscar les ulleres.
Em recordo d’ahir a la nit. Mala combinació, la grip i aquell fred per estar treballant al carrer. No esperava rebre un missatge tan tard. Va ser recomfortant: Hauria destar prohibit treballar una nit com avui! Pero consolat, estigues segur q una daquestes nits et faré passar tota la calor q no passis avui, pto
Revisc alguns moments “calorosos” que ja hem passat. Imagino com serà aquesta nit promesa i em pregunto si serà avui. Tinc ganes de veure-la.
Estic content d’haver-nos trobat. I no sé què som. I no esperem res. I no sabem on anem. I malgrat tot, junts, poc a poc, caminem.