Ja fa uns quants dies que vas haver d'abandonar per sempre aquell paisatge que et feia sentir bé. Les teves entrades i sortides només hi provocaven desgavells emocionals i en trencaven l'harmonia. Si haguessis volgut quedar-t'hi, hauria estat diferent. Però amb les anades i vingudes, alguna cosa grinyolava.
En vas fer una fotografia per poder-lo mirar sempre que ho necessitessis o et vingués de gust, un cop arribés aquell temut dia de marxar-ne per sempre. No calia. Aquella imatge és a la teva retina més sovint que no havies imaginat, sense mirar-la. I en recordes estones, olors, gustos...
Somrius? Sí.
Ara hi ha moments en què trobes a faltar aquell fred siberià adherit a les parets i aquella estufa elèctrica itinerant. Venia de gust escalfar un cos contra l'altre, custodiats pel regnant ordre caòtic.
Sempre et va fer gràcia aquella cafetera de fireta i aquelles galetes de densitat infinita. Potser la vida la fan aquests detalls. Coses concretes que queden a la memòria com unes ulleres vermelles, un preciós somriure irònic, misteriós i intel·ligent, un ventre llis i acollidor, o uns pits perfectes.
Què deu fer? Fa dies que t'ho preguntes però no goses trucar. És massa recent, penses, tot i que per a tu ha passat una eternitat. Voldries tenir-ne notícies, saber que està bé, guardar-ne el que es pugui, servar l'amistat.
Acaba de xiular el teu mòbil. És un missatge. Mira quí és i què diu!
"Cm stàs? spero q b... Molaria qdar un dia x fr birra trankilament... què et sembla?"
Salvat! Respira i contesta...
