Vacances

Potser sí que tinc un punt freaky. I què? Ho admeto. No tinc una col·lecció de maquetes de Star Wars ni aprenc idiomes inventats per Tolkien, però ahir a la nit em vaig passar una hora estirat panxa enlaire al terrat, mirant els estels i escoltant Wagner. Normal? No gaire. Però molt recomfortant. Potser no tant per Wagner -que també- com perquè el cel d’aquí, a diferència del de Barcelona, és un cel de veritat; i perquè aquest, és un terrat especial d’una casa especial d’un poble especial.
I mentre em perdia en l’univers pensava que feia un parell d’hores estava baixant les escales irregulars d’aquell carrer tan costerut per anar a trobar una noia que viu a l’última casa, exactament igual que ho feia quan era adolescent, per anar a buscar –ves quines coses!- la seva cosina.
Avui la família ha anat a comprar vi, tres pobles més enllà, com sempre. Jo he preferit quedar-me al poble i sortir al carrer sota aquest sol que et fregeix, per caminar sense pressa per aquests carrers que em coneixen des que era petit, per dedicar-me temps a mi, per aturar el temps una mica i pensar en la meva vida i per empapar-me d’algunes sensacions que només visc aquí, que no es poden descriure i que no canvien amb els anys tot i que el poble sí que ho fa: uns anys enrere van posar uns altaveus al campanar per estalviar-li al pregoner haver de recórrer tot el poble. Ara hi han penjat una antenna wifi perquè tothom tingui internet.