dijous, 10 de novembre de 2011

Adrenalina



Són les vuit del vespre d’un dilluns i en Pol és casa seva, assegut davant de l’ordinador. Fa traduccions. Li agrada traduir novel·les però com estan les coses, per sobreviure necessita agafar encàrrecs de tota mena. Ara treballa en un llibre d’autoajuda sobre relacions de parella, l’autor del qual –a parer seu- hauria de ser jutjat per crims contra la humanitat. L’ha de lliurar a l’editorial en pocs dies i tot just és al pròleg. S’hi ha posat al matí i fins l’hora de dinar ha anat fent. A la tarda havia de fer uns encàrrecs i des que ha tornat, que ho intenta i no avança. Ara té set , ara té gana , ara té pipí, recorda que havia de fer una bugada, posa a coure la verdura del sopar. En una hora s’ha aixecat sis o set cops. No es concentra. Contínuament pensa en demà.
La Mercè ha sortit de l’oficina a les quatre, com cada dia. És cap de recursos humans d’una cadena de perfumeries. Recollir els nens a l’escola, dur-los una estona al parc i donar-los el berenar, ho ha fet de forma quasi mecànica, automatitzada. Saludar el seu marit Cesc i seguir-li la conversa durant el sopar, encara més. Des d’aquest migdia només pensa en demà.
Duen una setmana intercanviant missatges al mòbil. Pocs i curts. Cadascún d’aquests set dies han tingut algun moment de vertígen, d’adrenalina pura. Demà s’han de trobar per dinar en un restaurant prop de l’oficina d’ella. Només tenen una hora i moltes coses a dir-se. Fa gairebé deu anys que es coneixen i mai han dinat sols. Mai fins ara s’han assegut cara a cara per parlar durant una hora. No es veuen gaire sovint i fins fa una setmana, els seus diàlegs han estat breus i superficials. De fet, són quasi uns desconeguts.
Fa uns deu anys l’Albert, va heretar la casa dels seus avis, a un petit poble del Ripollès, on sempre havia anat a passar alguns caps de setmana i dies de vacances. Des de llavors, sempre que pot s’hi escapa i fa d’excel·lent amfitrió, convidant amics i parents, covertint la casa gairebé en un alberg. Allà es van conèixer la Mercè i en Pol. La Mercè és cosina de l’Albert. De petits havien jugat junts i tot i que l’adolescència els va distanciar, poc a poc s’havien anat retrobant en fer-se grans. En Pol i l’Albert s’havien conegut a l’institut i des d’aleshores tenien una gran amistat.
En aquests anys la Mercè i en Pol han coincidit a la casa diverses vegades. Ella sempre hi va amb el Cesc i els nens. Es lleven d’hora, miren de tenir la canalla distreta tot el dia i no van a dormir massa tard. Ell hi va sol de vegades i generalment, acompanyat d’altres amics. Molts cops hi va a no fer res, d’altres amb ganes d’alguna excursió, però gairebé sempre esperant una mica de gresca a la nit, diferent de la que troba a Barcelona. Aquesta diferència de ritmes i horaris i el fet que no semblen tenir massa en comú han fet que el Pol no hagi intimat gaire amb el Cesc i la Mercè. Tenien una relació cordial i amable però distant. Distant sobretot amb ella que és més reservada i es passa el dia amb els nens.
Fa una setmana, després de sopar i d’uns quants gots de vi dolç a la sobretaula, l’Albert i el Pol van anar cap al bar a trobar-se amb gent del poble i fer unes copes. Estranyament, la Mercè se’ls va afegir. Tenia ganes d’esbargir-se. En Cesc es va quedar a casa amb els nens. Un cop al bar no semblava molt predisposada a la festa ni a la conversa. Bevia com tothom però mentre els altres feien el ruc i ballaven, s’estava asseguda a la barra i parlava esporàdicament amb el seu cosí. Alguna cosa li ballava pel cap. Després del tercer cubata en Pol s’hi va fixar. La va veure sola i s’hi va acostar a preguntar-li si tot anava bé. Era el primer cop que li feia una pregunta personal. Ella respongué amb un “sí” protocolari. No va colar. Davant la insistència d’ell, la Mercè optà per dir-li que li costava parlar de les seves coses i que apenes es coneixien. Ell no va tenir més remei que donar-li la raó en el fet que es coneixien poc. Van demanar una altra copa. Després d’uns minuts de conversa més banal en Pol va tornar a burxar preguntant-li si ja li anava bé ser tan hermètica i si no necessitava a vedades seguir el seu instint per confiar en la gent i obrir-se una mica més. La cara d’ella estava entre la sorpresa, l’agraïment per l’interès i el dubte de parlar o no. Després d’una pausa va començar a parlar a grans trets, sense aprofundir, d’alguns aspectes de la seva vida que no l’omplien. La conversa no va durar gaire. De seguida, quan es miraven als ulls, ell va tenir una sensació estranya, com si hagués travessat una paret. Alguna cosa havia canviat. De cop s’hi sentia connectat com si acabessin de posar-se en la mateixa freqüència. Amb una certa por, no va poder reprimir l’impuls de besar-la. Ella ho va rebre amb desconcert. I va respondre amb un altre petó. Durant una estona van alternar moments de conversa curta amb moments de petons que van anar perdent la timidesa inicial. L’Albert havia marxat sense dir res. Les mans d’ells es buscaven i buscaven el cos de l’altre. Acabada la copa, van estar d’acord que el nivell etílic adquirit aconsellava tornar a casa. Pel camí, s’abraçaven, s’aturaven i es besaven, seguien caminant agafant l’un el cul de l’altre. Tots dos es veien desbordats per la situació però incapaços d’aturar-la. Entrant a casa tot era en silenci. Tothom dormia. Van anar directes al menjador sense separar les llengües. Conrtra aquella immensa taula van començar a magerjar-se i treure’s roba amb més passió que destresa. Mentre follaven, ell va tenir por. Les habitacions eren just al pis de dalt. La família d’ella era a dalt! I si algú es despertava per anar al lavabo i els sentia? Però estava fora de control i no podia parar. Ella tampoc. Quan es vestien, es miraven en silenci somrient tímidament. Abans d’anar a les seves habitacions es van abraçar molt fort i ella va fer un gran sospir. “Què?”, va preguntar ell. I ella, “Uf, són tantes coses…”

Cap dels dos havia viscut abans aquesta situació i no saben què han de fer. Durant aquesta setmana només s’han dit per missatge coses com: se’m fa estrany tot plegat, és arriscat però m’ho estic passant molt bé, tinc ganes de repetir, ets molt misteriosa o ets pervers i m’encanta. Fa una setmana que en Pol es pregunta què vol dir aquell “Uf, són tantes coses…”. Ho sabrà demà? Probablement no.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

feia temps q esperava un dels teus relats...tan morbosament intrigant com quasi sempre :)

arsvirtualis ha dit...

Etern, i al mateix temps efímer, joc que dóna vida i alimenta la nostra sensibilitat, malgrat que aquest misteri encantat no deixa de ser només que una fata morgana.

365sbobet ha dit...

365SBOBET Situs Agen Sbobet, Agen Bola Terpercaya di Indonesia

365sbobet adalah Agen SBOBET Terpercaya Indonesia, Situs Agen Bola Resmi Online Casino Terbaik Official Partner kami adalah Barcelona dan Liverpool.

365Sbobet
agen sbobet
Agen Sbobet Online
Agen Sbobet Terpercaya
Agen Sbobet Indonesia
Agen Sbobet Asia
Agen Sbobet Resmi
Agen Sbobet Mobile
Daftar Agen Sbobet
Situs Agen Sbobet
Website Agen Sbobet
Link ALternatif Agen Sbobet
Bonus Agen Sbobet
Sbobet
Sbobet Online
Sbobet Terpercaya
Sbobet Indonesia
Sbobet Asia
Sbobet Resmi
Sbobet Mobile
Daftar Sbobet
Situs Sbobet
Website Sbobet
Link ALternatif Sbobet
Bonus SbobetAgen Bola
Agen Bola Online
Agen Bola Terpercaya
Agen Bola Indonesia
Agen Bola Asia,
Agen Bola Resmi
Agen Bola Mobile
Daftar Agen Bola
Situs Agen Bola
Website Agen Bola
Link ALternatif Agen Bola
Bonus Agen Bola
Agen Slot
Main Slot
Situs Sbobet
Situs Slot
Slot
Slot Online
Slot Terbaik
Website Slot