dissabte, 28 de juny de 2008

Salam Alikum




Com és possible? Jo volia escriure una altra cosa! Jo volia parlar del present i potser del futur, i potser no del meu sino d’algú que conec o que no conec, però en qualsevol cas hauria escrit en tercera persona. I de cop i volta...
Abans de seure davant del teclat he triat un cd gairebé a l’atzar i quan he encarat la pantalla blanca el meu cervell ha volat lluny en el temps i en l’espai i ha arrossegat un tros del cor. No ho hauria dit mai.
És un cd comprat a Casablanca. Pot ser nostàlgia? Ja fa tres anys que vaig tornar i només me n’hi vaig estar dos, allà baix. Nostàlgia de què? Ara, de sobte m’han vingut al cap aquells dies d’espera inacabables en què matava les hores i la solitud seient com ara davant de la pantalla i escrivia com havia anat a parar al Marroc i les meves impressions d’allò que hi estava vivint. Uns paràgrafs que segurament mai veuran la llum. ¿Es pot sentir nostàlgia d’un país on has perdut tots els estalvis, on has passat els pitjors nervis de la teva vida, on t’has arribat a sentir sol de veritat i sense remei, on t’has engoixat durant setmanes, on t’has vist estafat, on l’absurd és quotidià i t’acaba la paciència, i el pitjor de tot, un país que, encara que de forma indirecta o de retruc, a la llarga va destruir el puntal que t’aguantava dret, la teva raó per viure, la relació amb la persona que sense cap mena de dubte, era la teva companya de viatge fins la darrera estació? Lògicament, no.
Doncs no deu ser nostàlgia però, no sé què és, hi ha alguna cosa. Ara hi aniria de vacances. Perquè malgrat tot hi ha bona gent. I perquè quan ets allà et passen coses increïbles que després pots explicar. Perquè em venen al cap, olors i gustos i sons fascinants. Perquè encara que vagis al millor restaurant àrab de Barcelona el cuscús no tindrà el mateix gust. Perquè, encara que sigui un producte per a guiris, passar dues hores sobre el gep d’un dromedari per acabar menjant harira i dormint sobre la fina sorra del desert i sota el cel més estrellat que hagis vist mai, té un abans i un després. Perquè aquella llum s’ha de veure. Perquè un oasi de trenta-dos quilòmetres acolloneix qualsevol. Perquè un no s’ha de morir sense haver vist Marràqueix o Assilah o sense haver sopat un dia uns calamars al Petit Rocher. I què collons! Perquè allà també hi vam viure moments molt bons. Sobretot vem viure intensament. I vem menjar més ostres i gambes de les que menjarem en la vida. I vem follar com animals. I vem riure molt. I vem créixer personalment, vem madurar, ens vam enriquir. Perquè, malgrat tot, va ser una experiència al·lucinant i si no m’hagués arruinat allà, potser ara seria un mediocre empresari de la restauració enlloc de ser el que sóc i caminar per ser el que realment vull ser.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ara mateix mataria per un tajin de vedella, d'aquells que preparava la Khalima, amb prunes grosses i dolces. També per unes ostres i una ampolla de gris dolent en la terrasa més gran que he tingut mai, un capvespre de primavera, cel rogent. Casablanca és objectivament lleig. I dur, molt dur. Però sí, ens va fer créixer i madurar i ens va regalar moments impagables que ens acompanyaran sempre.
Mai no m'he penedit d'haver-hi anat a viure. Mai.

Anònim ha dit...

Aquestes coses passen. Totes les vivències ens deixen una petita, o no tan petita, empremta. Potser sí que series un empresari mediocre i en canvi ara estàs en el camí de la teva realització. Això m'ha fet pensar el el conte "El portero del prostíbulo" de Jorge Bucay.
http://www.psicoweb.unlugar.com/prostibulo.htm
Hem d'aprendre a acceptar (i jo encara no en sé) allò que ens semblen adversitats com una cosa necessària en nosaltres, que ens ha de passar; potser algun dia en sabrem el motiu... o potser no.