dilluns, 25 de febrer del 2008

Gràcies...


Quan les coses no et van bé, caus i t’aixeques, plores, tornes a caure, et canses, t’esgotes, et mig refàs i tot, amb extrema discreció, intentant passar desapercebuda, sense fer soroll per no molestar. Sense demanar ajuda perquè tothom ja té problemes.
Algú és allà, no gaire lluny, mirant-te, patint per tu, impotent de no saber com donar-te un cop de mà.
Ell sap que tu sempre hi ets. En els bons moments i els no tan bons. Sap que hi ets, des de fa mesos, felicitant-lo a cada petit èxit, encoratjant-lo davant de cada repte, eixugant cada llàgrima si cal, i enfrontant-te a pors i a tempestes per ser al seu costat.
Sap que sempre hi ha lloc per ell a casa teva, entre els teus braços i dins el teu llit.
I encara que no ho sembli, valora tant cada gest, que pensa que encara mai no t’ha dit “gràcies” de la manera que et mereixes. Potser algun dia ho farà...