dissabte, 26 de gener del 2008

Paisatge (segona part)


Ja fa uns quants dies que vas haver d'abandonar per sempre aquell paisatge que et feia sentir bé. Les teves entrades i sortides només hi provocaven desgavells emocionals i en trencaven l'harmonia. Si haguessis volgut quedar-t'hi, hauria estat diferent. Però amb les anades i vingudes, alguna cosa grinyolava.

En vas fer una fotografia per poder-lo mirar sempre que ho necessitessis o et vingués de gust, un cop arribés aquell temut dia de marxar-ne per sempre. No calia. Aquella imatge és a la teva retina més sovint que no havies imaginat, sense mirar-la. I en recordes estones, olors, gustos...

Somrius? Sí.

Ara hi ha moments en què trobes a faltar aquell fred siberià adherit a les parets i aquella estufa elèctrica itinerant. Venia de gust escalfar un cos contra l'altre, custodiats pel regnant ordre caòtic.

Sempre et va fer gràcia aquella cafetera de fireta i aquelles galetes de densitat infinita. Potser la vida la fan aquests detalls. Coses concretes que queden a la memòria com unes ulleres vermelles, un preciós somriure irònic, misteriós i intel·ligent, un ventre llis i acollidor, o uns pits perfectes.

Què deu fer? Fa dies que t'ho preguntes però no goses trucar. És massa recent, penses, tot i que per a tu ha passat una eternitat. Voldries tenir-ne notícies, saber que està bé, guardar-ne el que es pugui, servar l'amistat.

Acaba de xiular el teu mòbil. És un missatge. Mira quí és i què diu!

"Cm stàs? spero q b... Molaria qdar un dia x fr birra trankilament... què et sembla?"

Salvat! Respira i contesta...

divendres, 25 de gener del 2008

Vens a casa a fer un cafè?



Quantes vegades ho has dit, això? Moltes. I ella? Segurament també.


I fins ara, aquesta frase volia dir el que volia dir, i prou.


El darrer cop que la vas dir, volia dir estrictament això però... A voltes les coses es capgiren.


Potser per això, quan ella et va dir aquesta frase, ahir, somreies mentalment i ensumaves un somriure igual que el teu darrere d'aquelles paraules.


Quina gran idea, fer-te tastar el fantàstic cafè de la seva nova Nespresso!


Vas acceptar de seguida, sense dubtar. I això que ja era tard. No podies evitar que t'envaïs l'aroma de cafè acompanyada d'imatges del que va succeir al darrer cafè a casa teva, ofert tan innocentment.


Un retrobament inesperat en un terreny que ja creies improvable.


I va tornar a passar. Vau prendre un cafè i com si es tractés d'una seqüència lògica de fets, una cosa va dur l'altra i al cap d'una hora jèieu nus i exhaustos damunt del seu llit, assaborint un Viña Esmeralda ben fresc.


Qui ha dit que la vida no té moments feliços?


Però... ara, què vol dir, "un cafè"?


Estàs segur que la seva invitació no fou tan innocent com la teva. Hi havia una intenció. Ho convertireu en un missatge en clau? Pour quoi pas?


En tot cas, tu ja estàs pensant quin dia us pot anar bé a tots dos per convidar-la a un espresso ben fortet.

divendres, 4 de gener del 2008

Paisatge


Camines, entres, fas, surts, desfàs, sense ser-ne gaire conscient i de cop, un dia t’adones que has començat a formar part d’un determinat paisatge i ell comença a formar part de tu. Te’l mires com no ho havies fet mai, parant-hi atenció i t’envaeix una sensació d’agradable quotidianitat, tot i que potser només hi has posat els peus tres o quatre cops. Saps que no hi pertanys de la mateixa manera fixa, immòbil, perenne que els objectes que hi veus, però necessites ser-hi a estones, a bocins. Qualsevol dia et pot fer triar: o quedar-te o marxar. Alguns paisatges ja ho tenen , això. El captures. Per si de cas no el tornessis a veure.