Mar

Hola, Mar. Sol a casa, t’imagino de nou i és com si seguissis mullant-me. Se m’esbossa un somriure recordant-me presoner dels teus corrents. Quin plaer, lluitar de nit contra les les teves embranzides, esdevenir una joguina a mercè de les teves onades per acabar sense alè, dormint a la teva platja fins que m’atrapi un nou dia. Espero que no trigui gaire el proper estiu que te m’acosti per nedar dins teu un altre cop.

Tornar a casa

Quina sensació més estranya, no?
Vull dir aquesta de quan et despertes d’hora al matí, a cop d’alarma del mòbil, i encara mig atordit recordes que has de tornar a casa teva.
És una mica com la salsa agredolça. És com ser un peix que es descobreix fora de l’aigua i veu que pot seguir respirant: potser flipa amb tot el què veu, potser està fins i tot còmode, però està un xic desorientat i sap que ha de tornar al seu medi.
Deu ser dura la vida de l’amant. Vull dir la dels professionals, no els aficionats com jo.
Jo no solc dormir fora de casa més d’un parell de nits a la setmana, però aquest cop m’he excedit. De les darreres sis nits n’he passat una a casa. Crec que el meu matalàs ja no reconeix la meva forma.
He de dir però, que la primera d’elles no vaig ser okupa en qualitat d’amant, sino d’amic convidat massa begut per conduir. Tot i així la sensació matinal no va ser gaire diferent. Bé, sí: a la recepta habitual se li han de treure els ingredients de l’esforç físic fet, la satisfacció del plaer proporcionat i evidentment, el plaer obtingut.
Clar que et passa una cosa semblant quan –com em va passar la tercera d’aquestes nits-, sí que viatges en qualitat d’amant però no pots complir les teves funcions perquè allò no et funciona. Però en aquest cas, s’hi ha de sumar l’ingredient de la decepció, el fracàs i potser la vergonya. Tornes a casa com ho fa l’exèrcit derrotat i sense entendre el per què.
Ara bé. Hi ha encara més matisos en aquesta estranya sensació de tornar a casa. Quan et lleves i et dutxes i esmorzes o prens almenys un cafè abans de marxar, no és igual que si et vesteixes ràpidament i marxes. Això últim és una mica de caçador furtiu. Tampoc és igual si ella s’aixeca i pots intercanviar unes paraules que si segueix dormint i com a molt et diu adéu des del llit, o a vegades ni això perquè no goses despertar-la. En aquest cas et quedes una mica buit. A voltes optes per deixar-li una nota desitjant-li un bon dia.
Hi ha cops que et diu adéu des de la porta i altres en què sortiu de casa junts i us acomiadeu ja al carrer amb un discret petó que ella intenta que el porter no vegi.
En tot això influeix molt el factor premeditació o improvisació. Improvisar implica que al matí no tindràs roba neta, ni la teva colònia, etc. Premeditar implica que et passes la vida anant amunt i avall amb una bosseta anomenada kit de l’amant que conté almenys un necesser, uns calçotets i uns mitjons, i això augmenta el teu comfort a les cases que visites però també el teu sentiment de nòmada.
En fi... vaig a des-fer la bossa.

Redéu!!!

Aquells crits a aquella hora segurament van fer caure tots els ocells de la veïna, dels pals on dormien, a causa de l’ensurt. I la veïna no va morir d’un infart perquè sortosament per a ella l’avançada edat l’havia deixat sorda.
Qualsevol que hagués sentit els seus brams hauria pensat que l’estaven torturant, esclafant, rostint, trinxant...
Però no. No, no, no...
Certament va estar a punt de perdre els sentits. Per un moment li va rodar el cap, se li va enterbolir la vista i es va veure a un pas del desmai.
Estava gaudint de l’orgasme més intens de la seva vida. De dimensions còsmiques.

Ja és aquí?!

Ja era hora.
A la fi veig el sol i un cel blau de veritat, impecable.
A la fi ve de gust asseure’s a la plaça amb el llibre i un cafè amb gel i deixar-se acaronar per l’aire i el sol mentre van caient minuts i més minuts.
Començava a pensar que no arribaria mai aquest dia.
Avui ja s’ensuma el que vindrà aviat: l’ambient dels vespres a les terrasses de Gràcia, les noies amb poca roba, els balcons oberts, les primeres morenors de la pell, les poques ganes d’estar-se a casa, buscar la fresca passejant pels carrers del gòtic...
Ja se sap què passa amb la primavera i clar, a partir d’avui, les meves incessants ganes de cardar de les darreres setmanes creixeran exponencialment, però ara almenys estaran més justificades. No trobeu?

Tot penja d'un fil

Tot penja d’un fil, encara que no ho sembli. Tu ho tens tot a punt per rebre a casa teva uns amics que venen a sopar i al darrer moment sona el telèfon. El que duia el cotxe té una gastroenteritis descomunal i no es pot moure de la tassa del wàter. Ho haurem de deixar per un altre dia. Et fas a la idea que soparàs tu sol i que passaràs la resta de la nit sol a casa. I quan t’estàs fent el cafè pita el mòbil. Missatge: Q fas? He kdat 11h al Canigó amb ... x fer birres. T’apuntes? I dius que sí. T’ho estimes més que quedar-te a casa. I amb una mica de sort, encara pilles... I hi vas. I aneu de bar en bar fins que us “estacioneu” els tres mosqueters al final d’una barra on hi ha tres mosqueteres que semblen més guerreres que vosaltres i us miren. Al cap d’una estona el més “professional” trenca el glaç i comença a parlar amb elles amb una excusa totalment absurda. Al cap de vint minuts ja esteu tots sis barrejats en una amistosa conversa. En mitja hora més tothom ha començat a focalitzar i si no t’equivoques, la moreneta petitona que et mola està receptiva. Desenfundes la canya de pescar i llences l’ham. Sembla que pica. I vinga cerveses i vinga a riure. Avançada la nit, quan ja podires dir que el pardal és a la gàbia, algú et truca. És “la preferida”. No t’agrada admetre-ho però et fa il•lusió. Us vau veure abans d’ahir i ja va bé dosificar una mica. Avui havia de sortir amb una colla d’amigues però et diu que al darrer moment la que duia el cotxe ha trucat dient que tenia cagarrines i es quedava a casa. Així és que està moníssima, com acabada de sortir de la capsa i sense plans. I et pregunta què fas i si es pot afegir a la festa. Dubtes, però li dius que endavant. I ara a veure com ho arregles. Mentre “la preferida” és de camí et poses a recollir els estris de pesca i refredar una mica l’ambient intentant no ser desagradable. Tot plegat et costaria bastant d’explicar a la mosquetera. Ella arriba i tot s’encarrila perquè la teva mosquetera té un sobtat atac de son i marxa a dormir. I tu penses “tot arreglat”. I concentres tota l’atenció de què ets capaç després de cinc cerveses en la teva “preferida”. Vas a buscar la sisena a la barra, tot joiós perquè avui tornaràs a acabar la nit al mateix llit que abans d’ahir. Quan tornes amb el grup descobreixes que el “professional” no ha perdut el temps i té una xarxa tirada a la teva “preferida” i observes estupefacte com ella s’hi endinsa irremeiablement. Quins collons! T’acabes la cervesa en tres glops i decideixes que ja està tot el peix venut. Dius adéu a tothom i t’encamines a la porta. Darrere teu la mosquetera abandonada et demana i si la pots acompanyar a casa amb la moto. Que està cansada i li fa pal caminar o buscar un taxi. No tens cor de negar-t’hi. I et cagues en tot pensant que l’única cosa que et faltava era acabar la nit fent de taxista. Quan baixa de la moto i et treus el casc per fer-li dos petons i dir-li adéu, et convida a pujar a casa a fer la darrera cervesa. Te la mires bé i penses que té un somriure encantador i un cul no menys encantador...

Crepuscle

Un dia més comença a acabar-se. Però encara en queda un tros i me’l penso menjar poc a poc. Assaborint-lo.Un dels bons auguris d’ahir ha caigut a terra. Massa bonic per ser veritat? Tampoc s'acaba el món.Com diu algú molt estimat, endavant, sempre endavant!Hi ha raons per mirar endavant: després d’un dia de presses i neguits veig que molts altres fanals aguanten encesos i el meu adsl encara funciona!!!Escolto un cd especial d’algú molt especial i decideixo trucar-li. L’últim cop que li vaig sentir la veu (ahir), era insegura i tremolosa. Com deu estar?I un altre fanal s’encén. Enganxat a l’auricular sé que ja fas una altra cara. Encara no corres però has començat a caminar amb el pas ferm. Estic segur que demà ja gosaràs fer algun saltiró.Com cada dia, la carpeta de “temes pendents” encara guarda coses. Cap dia aconsegueixo buidar-la. Al contrari, s’acumula la feina. Deu ser perquè sóc un home?El teu cd m’està posant les piles. Faré un “xif-xif” de Gucci i marxaré. No s’ha de fer esperar les dones. O si?Visca la vida!!!

Són compatibles l'ordre i el caos?

Són compatibles l'ordre i el caos? Em sembla que visc axí: ordenant un tros de la meva vida per deixar espai al desordre; mantenint un mínim control sobre aquella ínfima part de vida que es pot controlar i deixant portes i finestres obertes de bat a bat perquè hi entri el caos. I entra. I passen coses. No totes bones, és clar però, i què? Que passi de tot. Em sento viu i sóc feliç. Estic atent. Observo, escolto, palpo, ensumo i finalment assaboreixo cada cosa que em passa. I la visc. Intensament. I segueixo omplint la maleta d'olors, de siluetes, de pedres -per descomptat-, de bugades per planxar, de mossegades al coll, de mirades perdudes, de somriures trobats -com el teu-, d'alenades de femella al clatell, de gots de whisky buits, d'ereccions frustrades, de ritmes trepidants, d'orgasmes compartits, de carícies al ventre i esgarrapades a l'esquena, de veus expertes que em diuen "segueix l'impuls", de cares conegudes a la plaça i de veus anònimes al carrer quan m'estic ficant al llit. No em pregunteu on vaig. Només tinc una lleugera idea d'en quina direcció nedo però, si els corrents m'hi deixaran arribar o no, ja són figues d'un altre paner. En qualsevol cas deiexeu-me gaudir de l'aigua. de cada gota. I si alguna és massa freda, els qui m'estimeu escalfeu-me un xic.